El regne de narek I

I

A l’actualitat

La nena dormia profundament al seu llit. Ella encara no sàvia que unes coses entranyes li havien passat uns anys abans i que li passarien.
Una cosa relacionada entre el seu món, la seva imaginació i la seva passió pel manga.
Uns essers la estaven observant amb una certa curiositat.
La nena es deia Lisa.
Després de llevar-se i esmorzar ella com sempre se’n va anar cap a l’escola. Allà no tenia amics, era una nena molt solitària, i per això el seus companys la miraven amb certa curiositat i sempre és preguntaven com una nena de la seva edat no volia tenir amics i amigues quan tenia moltes avantatges com ara anar al cinema, anar de compres, a fer una volta...
Però a ella no li interessava aquelles mirades que sempre l’estaven observant ella sempre tenia els pensaments a un altre lloc però desprès ja no se’n recordava d’on havia anat els seus pensaments durant aquells últims moments, ella es pensava que era una petita tonteria i que li pesava a tothom i per això va decidir no preocupar-se, però cada cop li pesava mes freqüentment i amb mes intensitat.
Ella tenia els ulls marrons, el cabell de color castany fosc era alta, una noia de uns 14 anys aproximadament feia uns 1, 59.
Vivia amb la seva mare ja que els seus pares es van separar quant ella va complir els 12 anys.
Aquell dia la Lisa va sortir molt enfadada de casa seva ja que la mare la va renyar per mirar la televisió.
Va anar a buscar el bus aquell dia va arribar tard per que com és va quedar embadalida no li va donar temps de canviar-se de roba.
A l’escola li van posar molts exàmens i també es va enfadar amb els professors perquè semblava com si tots es fiquessin d’acord a l’hora de posar exàmens. Quan li comentava als seus professors li deien que ja tindria que estar acostumada, però ella encara trobava que era massa.
La Lisa encara trobava a faltar la primària com molta gent de la seva classe però ells es callaven la boca ja que no volien quedar com uns nens petits i perdre les amistats més importants que tenien, la Lisa pensava que aquella gent eren uns covards i que no sabien donar la cara per ningú ni per ells mateixos.
Al tornar de l’escola ella va pujar al bus amb el seu llibre de tecnologia i és va poder posar a estudiar una estona amb el seu mp3 ignorant els altres nens.
Va decidir baixar a una parada abans i gaudir una mica del paisatge i no aguantar més la pudor que havia dintre d’aquell bus esquero envoltat de xiclets.
Quan va baixar el primer que va veure va ser tota una massa verda.
Un paisatge súper bonic ple d’arbres i uns prats súper verds va veure uns cavalls galopant per ells sense cap por amb uns nens molt feliços de tenir un cavall i de poder galopar amb ells.
A la Lisa li van entrar unes ganes increïbles de galopar amb un per aquells prats. Però també li va venir un dubte al seu cap que va ser que encara no va poder entendre com va poder ignorar aquell paisatge durant tant de temps.
Però va pensar que aquell paisatge era massa bonic per ser veritat i va decidir gaudir-lo el màxim possible per treures de sobre totes les preocupacions que tenia a i els pensaments.
En el moment que començava a gaudir més del paisatge ella es va parar de cop per que va sentir un buit dintre seu i de cop va aparèixer del no res una fada de uns ulls blaus i una cabellera de color castany molt llarga que li arribava fins a la cintura.
La fada és va quedar mirant-se-la durant una bona estona.
Però la Lisa continuava pensant que allò no podia ser real i que no podia pensar en allò en aquell moment ja que estava gaudint d’aquell paisatge sense cap preocupació.
I va continuar caminant camí cap a dalt ignorant a la fada però va sentir que uns ulls encara l’estaven observant i ella es va quedar paralitzada.
Ella no sabia per que no podia continuar caminant i es va preguntar si ho havia fet aquella fada que la estava observant-la amb molta atenció, ella volia marxar corrents cap a casa seva i estudiar però alguna cosa dintre seu li deia que no podia que es tenia que quedar allà esperant que aquella fada en qualsevol moment comences a parlar.
I per tant ella també se la va quedar mirant , sense saber per que i sense cap preocupació del que pogués ser aquella fada ni don pogués venir.
Però d’una cosa estava segura els seus aparells de locomoció no la deixaven moure’s i això li feia venir una mica d’angoixa.